La norma legítima del país és la Llei per als jueus.

Tota minoria en un país s’enfronta al conflicte entre les seves pròpies normes i les de l’estat en el qual resideix, i al grau de lleialtat que ha de mantenir amb les seves lleis, ciutadans, i autoritats. De vegades, quan la minoria no gaudeix dels drets de la majoria però sí les seves obligacions, o quan el pes d’aquestes obligacions és desproporcionat, aquest conflicte s’aguditza. En altres casos, en situacions de conflictes jurisdiccionals, les minories són usades com a moneda de canvi o maltractades per les parts en pugna.

Els jueus no tenen per què preocupar-se en un país governat democràticament, i on impera la llei i l’estabilitat institucional. Però sí, han de llegir el mapa polític quan s’intenta imposar l’anarquia, el desgovern, l’absència d’autoritat i el buit legal. No més, però no menys, que qualsevol sector social temorós de ser convertit en boc expiatori per dissimular els fracassos de la conducció i la seva irreversible tendència a l’autoritarisme.

Les comunitats jueves han estat i segueixen sent-ho en tots els països de la seva residència, lleials, que no submissos, a les institucions que governen les nacions. Els jueus que habiten al territori espanyol constitueixen una minoria els membres de la qual gaudeixen dels mateixos drets que la resta dels ciutadans a partir de la Constitució espanyola de 1978, actualment en vigor, que va declarar a Espanya com un estat aconfessional. Les seves organitzacions comunitàries i religioses estan reconegudes i protegides, mentre cada jueu a Espanya és lliure de militar en partits, recolzar opcions polítiques o accedir a ser representant electe o treballar en càrrecs públics sense restricció.

Molt abans de la destrucció per Roma la nació dels jueus (celebrada amb l’emissió de la moneda, “Judea capta est”), la normativa que ha de regir la vida jueva als països d’acolliment, es va inspirar en el profeta Jeremías, nascut en Anatot, la Judea, l’any 650 a.i.c. Aquest profeta va enviar una carta als captius hebreus el text dels quals apareix en les Escriptures en el capítol 29 del llibre que porta el seu nom i que deia: “Aquestes són les paraules… als ancians que havien quedat dels quals van ser transportats, i als sacerdots i profetes i a tot el poble que Nabucodonosor va portar captiu de Jerusalem a Babilònia… Deia: “Així ha dit Déu dels exèrcits, Déu d’Israel, a tots els de la captivitat que vaig fer transportar de Jerusalem a Babilònia: Edifiqueu cases, i habiteu-les; i planteu horts, i mengeu del fruit d’ells. Caseu-vos, i engendreu fills i filles; doneu dones als vostres fills, i doneu marits a les vostres filles, perquè tinguin fills i filles; i multipliqueu-vos aquí, i no us disminuïu. I procureu la pau de la ciutat a la qual us vaig fer transportar, i pregueu per ella a Déu; perquè en la seva pau tindreu vosaltres pau”.

Una lectura entre línies de les paraules del profeta contesta a tots els qui van acusar i segueixen acusant als jueus d’una voluntat de deslleialtat cap a les seves nacions adoptives. Ordenava, acceptar les normes del sobirà, i tractar de viure normal i normativament. L’últim versicle és més que gràfic: “procureu la pau de la ciutat a la qual us vaig fer transportar, i pregueu per ella a Déu; perquè en la seva pau tindreu vosaltres pau”.

D’allí que en les jaculatorias demanin fins al dia d’avui pel benestar de la nació on resideixen i dels seus sobirans. I, no van deixar de pregar i implorar per aquest ben ni tan sols quan van ser perseguits despietadament.

Els savis del Talmud van establir la regla “la llei de la nació és la llei per als jueus”. Aquest principi es va convertir en una norma religiosa vinculant. La seva aplicació porta a la comunitat jueva a buscar el benestar del país d’acolliment, i potser la història d’Anglaterra a partir de Cromwell sigui el millor exemple, o la d’Holanda en les seves guerres de religió contra Espanya. Els jueus complien el que havia proclamat el profeta, quan en els seus cors tenien un profund agraïment cap a aquells països que els permetien viure integrats sense necessitat de renunciar a les seves creences i formes rituals de vida.

La legislació que ordena “acceptar la llei del lloc” és coneguda en la seva fórmula originària en arameo, “Dina demaljuta dina“. Aquesta norma és aplicada quan es donen conflictes de lleis, entre la qual regeix als jueus en les seves relacions entre si i les normes nacionals. També serveix per guiar el comportament dels jueus davant l’autoritat civil de l’estat. En tots aquests casos ha de prevaler la “llei del lloc”.

El principi apareix pels menys en vint-i-cinc llocs en el Shulján Aruj, el codi legal d’obligat compliment per als jueus escrit per Rabí Yosef Caro, la família del qual va ser bandejada d’Espanya en 1942 i.c., quan era petit, durant l’expulsió dels jueus del país. Va ser Mar Samuel (aproximadament 177-257 i.c.), un erudit talmúdico de Babilònia, qui ho va defensar en el Talmud. Buscava el fonament de l’autonomia jurisdiccional de les comunitats jueves. La declaració “Dina demaljuta dina”, apareix 4 vegades en el Talmud de Babilònia i és també una picada d’ullet a l’aquiescència jueva a l’autoritat gentil com a decisió autònoma independent del grau de repressió que podrien sofrir. Quan la situació de la persecució en un país era intolerable van ser les pròpies autoritats religioses de la comunitat les que assenyalaven cap a quins països s’havia d’emigrar, però, no ordenaven la rebel·lió, la desobediència ni la insurrecció. 

Julio Caro Baroja en la seva obra Els jueus en l’Espanya moderna i contemporània, Volum 1, ens diu que Bayaceto II, que va governar com a sultà de l’Imperi otomà des de 1481 fins a 1512, va considerar com a maldestres als Reis Catòlics per haver expulsat dels seus regnes a súbdits tan complidors i profitosos. I, “en efecte en l’època d’esplendor dels seus estats, es va poder observar que, enfront de la perfídia o ambigüitat dels estats cristians, el Gran Turc seguia una política definida aprofitant quan podia les riqueses i coneixements tècnics dels bandejats”. I va ser, per cert, en aquest desterrament compartit en el qual els exiliats dels diferents regnes de la Península Ibèrica van adquirir una identitat comuna sefardí (espanyola), que perviu fins als nostres dies.

Queda clar, per tant, quin és l’obligació de qualsevol jueu davant l’autoritat civil, les seves lleis i les institucions de l’Estat. I és sobre aquesta base que podem vigorosa i creïblement rebutjar en el nostre temps qualsevol acusació d’infidelitat o deslleialtat. Aquestes acusacions no tenen base històrica, social, econòmica ni política, i són el producte de ments malaltes d’antisemitisme que busquen qualsevol excusa per a l’abús contra els jueus o la seva expulsió, tal com van fer governants dels seus països segles enrere.

Quan a Espanya se senten comentaris antisemites, són absolutament inexplicables. Ni tan sols, si es desitja justificar-los per la ignorància i la incultura dels qui els expressen, que solen ser proporcionals a la seva capacitat d’odi. Però, quan es donen aquestes declaracions, són un senyal per romandre vigilants amb la tradició d’exemplaritat ciutadana que s’espera dels jueus en el compliment de l’ordenament estatal, fins i tot dels aspectes que els disgustin, i acatar les decisions de governs legítims amb els quals estiguin individual o majoritàriament en desacord.

Els jueus coneixem una realitat innegable: els expulsats d’Espanya es van portar amb ells l’idioma, la literatura, la música dels seus rituals, viandas, i els somnis de retorn a la terra que els havia massacrat tantes vegades i expulsat. Només els qui tenen un gegantesc afecte pel lloc dels seus avantpassats són capaços de semblants actes amorosos. I se segueixen identificant pel món, no com a castellans, aragonesos o andalusíes, sinó com sefardíes, terme hebreu que significa “espanyols“. És per tant també un acte de fidelitat històrica l’afecte a Espanya i la contribució a la seva prosperitat.

Davant el conflicte institucional i polític que viuen els jueus a Catalunya, és la nostra obligació tornar als ensenyaments del profeta Jeremías, del Rabí Yosef Car i de Mar Samuel perquè ens guiïn sobre el comportament cívic que s’ha d’esperar dels jueus sobre la base de la nostra ètica, els nostres valors, la nostra Llei i la nostra tradició.